dimarts, 15 d’abril de 2008

Sense paraules

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ei Oscar:
Quin missatge gràfic més directe, real i punyent.
Si ens atenem al tema de les nuclears encara es podria reduir més el to vermell.
És dur que la nostra terra sigui cada cop més coneguda per les seves realitats de vessaments i contaminacions, molt dur.
És dur que Catalunya tingui una focalització tan majúscula vers Barcelona.
Serà difícil fer crits des del nostre context, molt difícil, em refereixo a crits que puguin o vulguin ser escoltats.
El nostre primer argument cultural, Andreu, ja ho ha deixat immortalitzat a les seves obres, aquells indrets que descriu a Anjub o al llibre de les set xibeques, sonen a paradís terrenal.
O ens posem les piles tots plegats, i no em refereixo a la descontaminació, que això ja sé que es farà, em refereixo al tema de fer-nos forts amb el nostre tarannà cultural, esportiu, sociològic... acceptant que la Fàbrica, pobreta és una vella tronada que en altres temps estava boníssima, tenia classe i donava gust entrar-hi (a treballar) o passejar per les seves rodalies. Una europa en miniatura, a la Catalunya de l'emigració, això era la Fàbrica fins a mitjans dels vuitanta, i que la nuclear és una moneda amb dos rostres d'un antagonisme brutal que sempre donarà escalfor i monedes però d'altra banda sempre generarà por, escepticisme i certa descreença des dels llocs que la veuen com una dona estranya, plena d'ínfules i amb una salut més que discutible.
Ara tenim que espiritualitzar-nos i dir la Fàbrica i la nuclear són dos punts de Flix, dels molts que tenim, no els oblidem els nostres atractius, les nostres suggerències, els nostres paisatges, no oblidem i reforcem tot allò que està al marge de la Fàbrica i la nuclear, Flix no és sols un lloc on es besen els llavis plens de fums i excessos dos senyores que comencen a semblar dos velles tronades que no paren de soltar, en perdó, mala llet.
A Flix tenim campions del món, un pòsit cultural que s'ha de cuidar i treballar amb molta empenta, un passat industrial que ens ha de servir per cercar el futur, molts atractius apaivagats per la comoditat de l'anar fent i sobretot la necessitat d'un neguit que s'ha de recuperar per evitar que la Catalunya benestant i de progrés, tan sarcàstica i irònica ella, ens vegi com terra de ningú, envoltada de notícies que sempre esclafen contra el nom d'un poble que amb menys de cinc mil habitants ha tingut molts cops la força d'un indret que multiplicaria per cent el nombre dels seus indígenes.
Cap al futur, fins a la victòria sempre.
Albert Guiu