Parlant d'aigua

Aquests darrers dies els mitjans de comunicació han parlat bastant de l’aigua, i molt especialment de la de l’Ebre. La CHE anunciava a meitat de juny un nou reglament que vol controlar la navegació als embassaments de Riba-roja i Mequinensa a causa del musclo zebra. La mosca negra s’ha endut un bon nombre de titulars, el darrer anunciant un acord del govern de la Generalitat aprovant mesures per combatre-la, altres explicant la seva proliferació per la millora de la qualitat de l’aigua del riu en funcionar les depuradores o degut al canvi climàtic, que augmenta el seu cicle reproductiu. Ara sembla que no mossega tant (enguany un 70% menys d’atencions als CAP) hi ha qui diu que la població s’immunitza. A la comunitat valenciana van encetar la nova legislatura recordant als parlaments el transvasament que no s’ha dut a terme i proposant altres opcions tant o més preocupants, tant per part del seu president el sr. Camps, com per part de Joan Ignasi Pla, líder dels socialistes valencians, contra qui el Consell de Federació de les Terres de l’Ebre del PSC va aprovar el passat dia 28 una resolució. La veritat és que costa d’empassar la necessitat d’aigua en una comunitat que és denunciada per la pròpia UE al tribunal d’Estrasburg per la pèssima política urbanística al litoral amb un creixement irracional i insostenible. Un exemple: Marina d’or, una ciudad de vacaciones per a més de 100.000 persones on no hi havia res més que terreny “desaprofitat” a la vora del mar, habitatges, serveis, aigua, molta aigua, golf, pista de neu!!, un insostenible model de desenvolupament que estem copiant a altres zones del litoral. TV3 va dedicar el 30 minuts del diumenge a l’aigua. Un programa molt interessant amb intervencions de persones tan representatives de la Nova Cultura de l’Aigua com Narcís Prats o Pedro Arrojo, que va plantejar si realment l’importantíssim cost de molts dels regadius que s’estan construint realment compensa en nombre de llocs de treball i creació de riquesa. Una pregunta que ens resulta propera veient les faraòniques obres del Segarra-Garrigues, reg del qual es diu serà el transvasament a Barcelona una cop aprovada la nova Llei d’Aigües. No ho faig més llarg de moment, només volia expressar una inquietud pel que entenc que és un dels nostres actius de riquesa i de futur, però de moment, la riquesa i el futur sembla més clar lluny de l’aigua, com a mínim de la seva ubicació diguem-ne... natural. Segur que en tornarem a parlar de l'aigua.